Messalina és verge! Si la més gran barjaula de la Història és elevada així a la categoria de les castes vestals, és en virtut d'un raonament eminentment jarríquic: Messalina és verge perquè cap home, per ella, no és prou home i perquè no troba cap príap a la mesura del seu desig absolut.
D'home en home, de cigala en cigala, l'emperadriu cortesana surt «a la caça del déu». I acaba trobant-lo sota el tros de sabre que la satisfà i la mata.
D'aquesta història d'amor i mort, d'eros i tànathos, neix una obra majestuosa i secreta en la qual Alfred Jarry, amb el pretext d'una Antiguitat reinventada, destil·la els seus fantasmes més personals. Manipulant la ficció de la Història amb una mestria enlluernadora, tramant la recerca de Messalina amb el fil d'una escriptura a base de jocs de miralls, i deixant -art suprem- un ample marge a la imaginació del lector, el teòric de la «patafísica» -massa sovint invocada a tort i que en realitat és un sistema meditat de desintegració total i de reconstrucció en l'insòlit- ens ofereix, als vint-i-cinc anys, la seva obra «imperial».
Durant massa temps Jarry ha estat considerat només com l'autor d'Ubu rei. Avui dia, en què des de tots costats es redescobreix la riquesa i l'originalitat de la seva obra, sembla un bon moment per posar a l'abast del públic catai aquesta Messalina, apareguda originalment el 1901.
