Quina llengua espontània se sent als mitjans audiovisuals de Catalunya? Com parlen els entrevistadors i els entrevistats? Quin català fan servir els «famosos», siguin polítics, pintors, escriptors, humoristes gràfics, cantants, empresaris, sociòlegs, militants gais, actrius o futbolistes? Aquest llibre, seguint la línia de recerca iniciada per l'autor amb El català que ara es parin ?un dels grans èxits editorials recents?, estudia la llengua televisiva de 26 personatges públics: Macià Alavedra, Vicent Andrés Estellés, Anna Balletbó, Maria Aurèlia Capmany, Armand Cardona Tor- randell, Alberto Closas, Xavier Elorriaga, Carles Ferrer Salat, Josep-Vicent Marqués, Andreu Martín, Ovidi Montllor, Federica Montseny, Guillermina Motta, Jaume Perich, Jordi Petit, Francesc Pi de la Serra, Núria Pompeia, Baltasar Porcel, Juanjo Puigcorbé, Carles Rexach, Rafael Ribó, Antoni de Senillosa, Julieta Serrano, Jordi Solé Tura, Manuel Vázquez Montalbán i Joan-Pere Viladecans. Fins a quin punt la parla viva s'allunya de la normativa? O potser ja és hora de preguntar: No serà que la normativa queda massa lluny de la parla?
Una enquesta raonada sobre dotze casos concrets en què normativa i parla divergeixen és contestada per periodistes, locutors, assessors lingüístics, directius d'emissores, lingüistes, professors de periodisme i estudiants. El resultat permet a l'autor d'argumentar la necessitat d'una reforma de la normativa establerta per Pompeu Fabra quan encara no existia la televisió.
