Al centre d02019;aquest llibre hi ha la relació de la vida humana amb l02019;experiència traumàtica de la pèrdua. ¿Què ens passa quan perdem un ésser estimat? ¿Quin buit se02019;ns obre per dins, i com el processem? ¿Què cal fer per poder tornar a viure? ¿I si no aconseguim sortir-nos-en i sentim que, amb la pèrdua, també ens hem perdut a nosaltres mateixos?
Amb delicadesa i voluntat didàctica, i servint-se tant d02019;exemples de la seva experiència clínica com de figures de la història de la literatura, de l02019;art i del cinema, Massimo Recalcati aborda la manera en què fem front a la difícil tasca del dol. Així, ens explica, l02019;angoixa melancòlica i la negació maníaca són dues maneres diferents de negar aquesta labor que comporten la cronificació de l02019;experiència i l02019;aferrament enyoradís a l02019;objecte estimat. Davant d02019;això, Recalcati proposa un treball de memòria i agraïment que fa front a l02019;espessor del temps del dolor i assumeix que la tasca serà sempre inconclusa: no és només que no hi hagi cap dol que sigui ràpid, sinó que, de fet, l02019;objecte perdut deixa un rastre indeleble de la seva presència que ens acompanyarà sempre. D02019;aquesta manera el subjecte aconsegueix superar l02019;escull de la idealització melangiosa, que el gira cap al que ja ha viscut, per obrir-se cap al que és nou, en una relació porosa amb el passat que pot ser la matriu d02019;una vida encara desconeguda.