La Victòria Molins ens introdueix en aquest llibre, segona part del publicat anteriorment [Estava a la presó i em vau visitar, Claret 2016], a un conjunt de vivències i testimonis de moltes persones que pateixen la pèrdua de llibertat. Ens fa arribar des d'una perspectiva fresca i directa el patiment i les vivències d'interns i internes que estan reclosos en els centres penitenciaris de Catalunya, que des de l'any 1983 gestiona la Generalitat.
Voldria remarcar la referència a tres persones, ja traspassades, però que varen deixar un empremta molt important en l'àmbit de les presons catalanes i en l'espai de les persones que pateixen al carrer, algunes de les quals acabaven ingressant a la presó. M'estic referint al germà de La Salle Adrià Trescents, a sor Genoveva Masip, Filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, i al pare Manel Pousa. Crec que la Viqui les ha tingut com a referents, això sí, des de la seva manera de fer i entendre la tasca d'acompanyament als reclusos i recluses. Hi ha una altra cosa que m'ha cridat l'atenció. Ella anomena les persones que ha acompanyat o acompanya amics. Això podria semblar una mica fingit. La Viqui s'ho creu i ho viu així. La part final del llibre està dedicada als polítics que hi ha a la presó, als quals formula dues preguntes: que n'has après i d'on has tret la força. Els testimonis són d'una fermesa, convicció i honestedat molt impactants. Al mateix temps, reconeixen que de totes les situacions que et toca viure a la vida se'n pot aprendre. (Fragments del pròleg d'Ignasi Garcia Clavel).