• NINGÚ EM VA PARLAR DE TU

    ANGUERA ARMENGOL, LAURA COLUMNA EDITORIAL Ref. 9788466429078 Altres productes de la mateixa col·lecció Altres productes del mateix autor
    La vida de la Carolina ja no és perfecta: el divorci, les baralles constants amb la seva filla, i ara l'agonia del seu pare, el final d'una saga de l'alta burgesia catalana. La seva mare els va abandonar quan era una nena i d'ella només en coneix l'absència. Però una descoberta inesperada la porta f...
    Dimensions: 230 x 150 x 230 cm Peso: 714 gr
    No disponible
    22,90 €
  • Descripció

    • ISBN : 978-84-664-2907-8
    • Encuadernació : Rústica
    • Data d'edició : 01/04/2022
    • Any d'edició : 2022
    • Idioma : Catalán
    • Autors : ANGUERA ARMENGOL, LAURA
    • Número de pàgines : 656
    • Col·lecció : CLÀSSICA
    • NumeroColeccion : 1354
    La vida de la Carolina ja no és perfecta: el divorci, les baralles constants amb la seva filla, i ara l'agonia del seu pare, el final d'una saga de l'alta burgesia catalana. La seva mare els va abandonar quan era una nena i d'ella només en coneix l'absència. Però una descoberta inesperada la porta fins a en Gabriel, l'amant de la seva mare i potser també el seu assassí. Amb ell coneixerà aquella jove indomable que es va resistir a ser una irreprotxable esposa burgesa, una troballa que farà que la Carolina es replantegi la vida.
    Un retrat dels anys seixanta en què conflueixen els últims balls de gala i els primers concerts de rock, el s'Agaró més esplendorós i els banys de la Barceloneta, la rigidesa de la classe alta i els somnis de barriada, i on apareixen personatges com ara Liz Taylor, els Sírex o Simone de Beauvoir.
    «Com que mai no m'he assemblat al pare, vaig decidir que la mare m'havia parit a semblança seva abans de deixar-me a la meva sort. Però en realitat, sense ella al meu costat, només m'assemblava a mi mateixa. Sentia que no encaixava a la foto de família, com no encaixa una peça vermella en un puzle que reprodueix un cel ras. I la coïssor d'aquella pregunta que he sentit tantes vegades: “I aquests ullassos de la nena, d'on han sortit?”. Sempre els meus ulls, d'un blau estrany. [...] Blau de mars freds i solitaris, com si haguessin volgut advertir-me del meu destí. Aquells ulls havien de ser herència de la meva mare».