L’edat no impedeix a en Montalbano reviure els goigs de l’adolescència: la inadaptació emotiva, els trasbalsos del cor, la lascívia; i per descomptat els enamoraments sobtats amb esclats d’ira i gelosia. Se sap de memòria aquells versos que diuen «...el savi no és sinó un jove / a qui reca haver-se fet gran». Afortunadament, en una matèria tan relliscosa, el comissari té ben a prop l’inspector Fazio. En canvi, qui no les té totes és la Lívia, que sospita que en Montalbano ha estat enlluernat per la bellesa de la jove Angelica.
