Lev Tolstoi mai no va amagar les crisis que durant tota la vida el van turmentar, però que alhora van esperonar la seva creativitat. A Confessió, un text escrit quan ja era un autor consagrat, censurat per l'Església el 1882 i editat de forma clandestina el 1884, descriu la lluita que manté amb una pulsió negativa que l'abocava a la destrucció. «Jo mateix no sabia què volia: em feia por la vida i pugnava per abandonar-la, però alhora n'esperava alguna cosa.» Aquesta confessió radical -que beu de la tradició cristiana, però inspirarà pensadors com Mahatma Gandhi- comença assenyalant que en la seva vida ha emprès sovint camins equivocats. La fama, els diners i la comoditat que li han reportat l'escriptura l'han fet abraçar una moral desencantada i cínica: «La meva vida és una broma pesada i estúpida que m'ha fet algú.» Però Tolstoi no s'abandona a la desolació i s'enfronta a les preguntes més simples i alhora més transcendents, les que tots ens fem: «Per què haig de viure, per què haig de desitjar res, per què haig de fer res?». Les respostes transformaran per sempre la seva vida i el seu pensament. El text més íntim i pertorbador de l'autor d'Anna Karènina.
