Des del primer moment, Josafat (1907) va ser un revulsiu per la literatura catalana només comparable al que havien produït els drames rurals de Víctor Català. En aquest cas, però, Bertrana ambientava la seva tragèdia no pas en un entorn al marge de la ciutat, sinó al cor mateix d'aquesta: al campanar d'una catedral. La novella, colpidorament breu, és un dels cims del modernisme català i una de les narracions més escabroses que hagin donat les nostres lletres.