TERESA PÀMIES I BERTRAN va néixer a
Balaguer (Lleida) l'any 1919, en el si, d'una fa
mília de pagesos pobres. Als onze anys dei
xà l'escola pública per anar a treballar en un
taller de confecció. Militant des de la seva adolescència, participà molt aviat en la tasca d'escriure corresponsalies per a la premsa revolucionària. L'any 1937, en plena guerra civil, dirigí el setmanari Juliol de la JSUC. Exiliada a l'Amèrica Llatina, i posteriorment a Txecoslovàquia i França, prosseguí la seva vocació literària. Trobant-se encara a l'exili -del qual va tornar l'any 1971- va guanyar el Premi "President Companys" en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats el 1967 a Marsella. Juntament amb el seu pare Tomàs Pàmies, obtingué el Premi "Josep Pla" 1971 amb Testament de Praga, una obra de la qual s'han fet quatre edicions i que ha merescut una extraordinària acollida popular. De llavors ençà ha publicat dotze llibres més, entre ells Quan érem capitans (Premi "Joan Estelrich"), Va ploure tot el dia, Dona de pres, Amor clandestí, i altres novel·les de caire autobiogràfic. Col·labora amb assiduïtat a la premsa periòdica, singularment al diari Avui i a la pàgina catalana de Mundo Diario.
En parlar de la seva obra, Teresa Pàmies va manifestar recentment que aspira a guanyar el gran públic. No escriu per a les minories, ni s'ho podria proposar. La temàtica dels seus llibres i l'estil directe i clar que utilitza, han trobat i han descobert importants sectors populars que, habitualment, no llegien en català. Aquest és el seu propòsit, i en aquesta línia s'inscriu la novel·la que oferim als lectors; una novel·la que ella voldria -i ho declara sense complexos - fulletinesca.
