La tarda del 10 de març de 2004 em va tocar preparar un perfil de Mariano Rajoy que pocs dies després, un cop celebrades les eleccions espanyoles del 14-M, havia de protagonitzar la plana del diari dedicada al vessant més humà del nou president. Només quaranta-vuit hores després, a tocar de la jornada de reflexió, el cap de la secció de política em va aconsellar: ?Potser que fem el perfil de Zapatero.? En aquell canvi de perspectiva, l?impacte del brutal atemptat terrorista no va ser tan decisiu com la (mala) gestió de la comunicació que va protagonitzar La Moncloa. Vivim en una societat plena d?individus hipervisibles, i aquest context també impregna la política i els seus protagonistes. Més que mai, l?exercici de la cosa pública necessita professionals que sàpiguen driblar les dificultats en un context accelerat i hiperexposat. Però precisament per això la política necessita avui més que mai una mirada estratègica que de fons la justifiqui i la faci sobreviure, a la manera darwiniana, i l?adapti a un medi molt sovint apàtic, la major part del temps escèptic i gairebé sempre hostil.
