Amb la llicència corresponent a la butxaca, una condecoració al pit i un orgue de maneta, l?Andreas Pum finalment ha pogut deixar el barracó número 2 de l?hospital militar, el dels mutilats, i ha sortit al carrer disposat a guanyar-se la vida honradament com a músic ambulant. És una persona d?ordre, un patriota. NO com aquests altres desesperats, ganduls, malfactors o borratxos que no fan altra cosa que propiciar la maleïda subversió. A ell, des de la seva cantonada preferida, el que més li agrada de tocar són, òbviament, l?himne nacional i les marxes militars. Són temps d?imminència però encara no ho sap. Com no ha entès tampoc que ell, i la majoria dels qui l?envolten, és fill d?un règim que ja ha anunciat la seva dissolució, el de l?imperi austro-hongarès, i que ben aviat la seva patètica figura es veurà esquitxada per una ombra amenaçadora que per a ell se sintetitza en la paraula revolució.
