«Aquests poemes no necessiten "protecció ni companyia de cap mena" perquè "armats únicament de llur força" han arribat a dalt de tot, allà on "ja l'escala no segueix i dóna al buit". Des d'Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb "l'indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons". Contra el no-res, "que ens dóna vidres per calmar la fam / i per la set ardent llet verinosa", s'inscriu el nom de Vinyoli al costat dels de Beethoven i Rembrandt. [...] El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna a Maragall, Alcover, Guerau, Carner, Salvà, Papasseit, Riba... culmina en Vinyoli, i això que els cims que l'envolten o l'acompanyen són alts: Foix, Pere Quart, Espriu, Ferrater, Brossa, Estellés, Bonet...».Enric Casasses