Durant el segle XX molts països d'Europa han tingut un creixement econòmic important i s'han desenvolupat de manera brillant en molts aspectes. Catalunya, malgrat tots els sotracs patits, pot comptar-se entre ells. Però a diferència de zones com el Piemont o la conca del Rin, que han tingut un desenvolupament econòmic i cultural incomparables, el cas català ha servit per crear i mantenir viva la idea d'un país propi. No ha estat només una política reivindicativa tossuda, ni una economia pròspera, ni els potents moviments socials, ni una cultura que sovint ha nedat a contracorrent, el que ha forjat aquesta consciència. Més aviat ha estat la suma de tot plegat i l'existència d'un fil conductor, d'un projecte modelat amb el pas de les generacions el que ha donat a Catalunya una personalitat pròpia indiscutible. Anomenem-ho catalanisme
