Quan els periodistes entraren a Dachau la primera quinzena de maig del 1945, la impressió que tingueren fou horrorosa, igual que la dels soldats nord-americans. Sobretot quan veieren que havien fet passejar els carros plens de cadàvers d'interns que encara no s'havien cremat per manca de combustible --trobaren dos mil cadàvers per la ciutat--; malgrat això els revisionistes parlen d'"invencions", quan la realitat és encara tan propera. Carles Sentís, en una crònica a La Vanguardia, ho qualificava de "mundo fantasmagórico". No podia escriure sobre el que veia amb aquells esquelets vivents a la seva retina, però tot i així en va fer una crònica implacable. Gràcies a la força del jurament que es feren els supervivents, presentem aquest document de vida que contribueix a la divulgació d'aquells fets. Així, aquest primer volum de la col·lecció Memòries del Segle XX vol difondre el testimoni de l'empresonament, el trasllat, l'estada i l'alliberament de Vicenç Henric, un deportat a Dachau, que malda per fer realitat aquell "Mai més!" de tots els deportats.
