L'intens amor que la Núria sent des que era petita pel Manel, el seu veí, la porta a crear un món paral·lel on les passions, l'alegria i el dolor desborden el sentit de la seva vida fins a aconseguir, com en una fórmula d'alquímia, transformar l'obstinada realitat en una altra manera d'estimar. La frontera dels dos mons conflueix a l'espai íntim d'una escala de veïns i és on la Núria "...li cosia els botons, li redreçava la corbata, li treia els rínxols del front, l'acomiadava, notava les seves mans cenyides a la cintura, allà es parlaven baixet, es miraven càlidament, es buscaven els cossos...i allà tancava els ulls per a sentir intensament el bes als llavis". Totes les coses eren possibles al replà de l'escala de vidre.
