Què ens mou a escriure? No sempre ho sabem amb certesa. Moltes vegades, els motius són obscurs i entortolligats. Quan Agustí Colomines exerceix d?articulista en premsa ?una altra cosa és quan se?ns muda de poeda, historiador acadèmic o crític literari? la resposta és diàfana: la indignació. Però de quina indignació parlem? Aquí ens referim a la que neix de la successió d?impactes que provoca una atenta i minuciosa observació de la realitat que ve emparaulada dins el vertiginós format que els periodistes anomenen actualitat. El cop de la notícia fa marca en l?observador i aquest respon posant en moviment un subtil mecanisme de detecció de les trampes que intenten fer passar bou per bèstia grossa. Com un caçador de contradiccions, de fal·làcies i d?obvietats solemnitzades, Colomines desplega llavors una argumentació que intenta enderrocar el discurs contrari sense amagar el blau inicial que aquest li ha fet. Sorgeix, arribat a aquest estadi, el vessant pedagògic de la seva prosa, sense que sigui un suplement de peatge, sinó una decantació suau i fluida que dota les seves tesis d?una persistència especial al marge de l?actualitat del fet referit. Tot plegat fa que siguem davant d?un articulista que tendeix a jugar-se perillosament el tipus en cada frase que escriu i això sol ja desperta interès i sorprèn, a més de merèixer respecte.