Els articles de Frank Ankersmit, Philip Benedict, Roger Chartier, Natalie Z. Davis, Carlo Ginzburg, Georg G. Iggers, Giovanni Levi, Hans Medick, Edward Muir, Carlo Poni i Richard T. Vann són una mostra de l?evolució de la historiografia francesa, britànica, nord-americana, alemanya i italiana des de la irrupció dels corrents crítics de la historiografia del segle XX. Mitjançant la lectura dels treballs es poden copsar quins han estat els moments de ruptura i com ha evolucionat el pensament historiogràfic contemporani respecte als conceptes de ?veritat?, ?espai?, ?temps? i ?intencionalitat? de la historiografia clàssica. Com diuen els editors, hi ha dos períodes en què els canvis han estat realment significatius: als anys trenta, quan triomfa la història social sobre l?historicisme, sobretot a França i a la Gran Bretanya, i, als anys setanta i vuitanta, durant els quals es produeix arreu una diversificació de plantejaments conceptuals i metodològics. Cal tenir present, però, que aquests dos moments d?innovació de les concepcions teòriques i de les praxis historiogràfiques han estat plurals dins cada tradició i sensibilitat. Les divergències han conduït a un bon nombre de polèmiques, com reflecteixen els textos editats. La historiografia del segle XX, però, no es pot reduir només a aquests dos estats de mudança. La força dels debats entre marxistes i no marxistes, entre els defensors dels processos de modernització enfront dels estudiosos de la vida quotidiana o bé les discussions sobre els mètodes més adequats d?observació dels fenòmens socials, demostren, tanmateix, que som lluny d?acabar aquell vell ?combat per la història? que anunciava Lucien Febvre.
