Vicent Estrems, mestre de banda, porta (és un dir) La Vella Unió, banda de renom una mica ullerosa, "pels incerts camins del vent". Fluix en el manar, segons els provectes i competents, artiste més que no capatàs en cap, assaborirà la delitosa satsfacció que dóna el comandament artístic, i le plantarà cara a vida o mort a les exigències, himnètiques fins i tot, d'un patró gens estètic ni imaginari. Mentrestant, entrampat en el laberínt sonor bandístic i la germanor expansiva del músics vellunionistes, errarà, foraviat, vora la dolçor femenina, i furtiva, d'una flautista de campanetes.
