Aquest llibre ens porta molt més enllà d?un simple inventari dels recursos patrimonials de la monarquia: es tracta d?un bon llibre d?història social. Amb l?autor, descobrim la condició dels contribuents, essencialment cristians, però també musulmans i jueus. Seguim l?activitat dels recaptadors i dels gestors de les diverses rendes o imposts que es cobraven: els delmes, la peita, la cena, els drets de moltura... Copsem els beneficis, grans o modests, que n?obtenien, i la subtil osmosi que lligava aquests homes a l?oligarquia municipal i que els convertia, així, en una de les bases socials del poder reial. Tot això s?hi analitza amb mà mestra, amb una preocupació constant per la precisió, pel rigor, que fa honor a l?escola de medievalistes valencians i que dóna a aquest treball un caràcter exemplar. El seu altre gran mèrit és l?àmplia obertura a la problemàtica de la depressió europea dels segles XIV i XV. Com se sap, llavors Europa es va enfonsar en una crisi d?una gravetat excepcional. Els historiadors, des de fa unes dècades, intenten d?esbrinar-ne el significat i de superar les explicacions ràpides o simplistes que atorgaven només a les epidèmies o a les guerres la responsabilitat del desastre. Pau Viciano ens obliga a interrogar-nos sobre aquestes qüestions essencials. Això indica fins a quin punt és valuosa aquesta obra. A l?historiador d?ofici li aporta una rica collita de dades i estimula la seua reflexió. A un públic més ampli li ofereix una incursió apassionant per la societat d'aquell temps, una incursió conduïda amb una honestedat intel·lectual excepcional.
